Sobre tancar etapes, escoltar qui ets avui i donar forma al que vols continuar construint.

Aquesta web neix, curiosament, d’un final.

Però aquest final venia de lluny.

Després de dues maternitats molt intenses, alguna cosa en mi havia canviat. Quan vaig arribar a la formació de Teatre i Consciència (a Espai Philae de Barcelona, per si en vols saber més), ja intuïa que necessitava parar. La vida m’estava dient que ja no era la mateixa Núria. I necessitava temps per escoltar què volia dir això.

Hi havia una etapa que demanava un tancament: la de la Núria al capdavant d’Encamina’t, el projecte que havia pres forma a www.encaminat.com. Una etapa plena de persones, projectes i experiències que formaven part de mi, però que ara necessitava mirar amb uns altres ulls.

Què volia conservar de tot allò? Què necessitava deixar enrere? I com volia continuar?

Parar per poder escoltar…

Els tres anys de Teatre i Consciència em van donar espai per fer-me aquestes preguntes.

Per parar. Per escoltar-me. Per reconèixer el que havia canviat i poder dir: fins aquí una etapa.

No va ser una resposta que arribés de cop. Vaig anar descobrint què em continuava movent, què ja no m’encaixava i què començava a demanar lloc.

I quan va arribar el moment de preparar la tesina final, vaig tenir l’oportunitat de posar-hi ordre.

Mirar d’on venia.
Qui era avui.
Què havia canviat.
I, sobretot, cap a on volia continuar caminant.

I la tesina que ens fan fer al darrer any em va ajudar a encaminar-me.

A posar paraules al que feia temps que intuïa. A veure juntes coses que fins aleshores havia viscut una mica per separat. A filar-ho tot i unir els punts vitals que m’havien portat fins aquí.

Perquè quan vaig mirar enrere em vaig trobar amb moltes Núries.

L’educadora social. La coach. La facilitadora. La que treballa amb joves. La que acompanya persones i grups. La que ha creat viatges, retirs i experiències. La que ve del món del lleure. La que s’ha format en Gestalt, Ecologia Emocional, Teatre i Consciència… I també la mare. La que ha passat per crisis, canvis, dubtes i uns quants resets.

Mirant-les juntes, vaig començar a veure amb més claredat tres constants que m’havien acompanyat al llarg del camí: entendre les persones, crear comunitat i buscar sentit.

I aquí va aparèixer el fil.

La connexió

Connexió amb una mateixa.
Amb els altres.
Amb allò que ens fa sentir vives.
Amb el que dona sentit a la nostra vida.

Vaig entendre que totes aquelles parts de mi podien conviure en el que volia continuar fent.

Que tot aquell bagatge tenia un lloc. I que, des de la Núria que soc avui, podia donar-li una altra forma.

Així va anar prenent sentit aquesta nova etapa i la idea que avui resumeix el que vull crear:

Experiències que connecten.

Converses, preguntes, grups, joc, formació, natura, reflexió, moviment… Espais on puguin passar coses. On puguem escoltar-nos, compartir i descobrir alguna cosa de nosaltres mateixos.

Després de més de vint anys acompanyant persones, cada vegada tinc més clar que vull continuar creant aquests espais.

Del paper a l’experiència

Aquesta web és una de les formes que ha pres tot aquest procés.

I una altra és Oh My Camp!, uns campaments per a adults on el joc, la natura i la vida en grup es troben amb l’autoconeixement. Una proposta per donar-nos temps per a nosaltres, compartir amb altres persones i tornar a viure una mica aquell esperit de campaments.

Aquest estiu he pogut fer-ne la primera experiència. Veure com allò que havia començat a imaginar prenia forma amb les persones que en van formar part m’ha confirmat que vull continuar creant experiències així.

Sí, vull continuar per aquí.

Vull crear experiències que ens permetin trobar-nos, compartir i connectar. I vull fer-ho amb tot el que he après, però també escoltant el moment vital en què soc.

Encara hi ha coses per descobrir i per construir. Però ara veig més clar cap on vull anar.

Potser per això aquest primer post parla d’un final.

A casa meva sempre hi havia penjat un quadre amb una frase que em va acompanyar durant tota la infantesa:

«Tot final és un principi, depèn de tu.»

L’havia llegit tantes vegades, però ha estat amb els anys i amb tot el que he viscut que he anat entenent què volia dir.

Tancar una etapa també pot ser donar-te temps per reconèixer qui ets avui. Recollir el que has viscut, deixar anar el que ja no t’encaixa i decidir amb què vols continuar caminant.

Aquesta web és una mica això per a mi. Un nou inici que pren forma amb tot el que porto viscut.

Un continuar, però d’una manera més meva.

Si et ve de gust saber una mica més de mi i del camí que m’ha portat fins aquí, te’l comparteixo a «Aquí soc».